Ser d'esquerres és ser l'últim de la fila (i saber-ho)

Prólogo Oriol Junqueras. Epílogo Joan Tardà. Avui com ahir, l’esquerra, a la recerca eterna de la justícia social, ha de tenir una sòlida base moral que entengui que un món sostingut en el patiment dels no ningú i en la lluita de l’últim contra el penúltim és un món intencionadament mal fet, fruit de moltes derrotes, en què res és casual. Si la història ens parla d’una realitat de lliures i d’esclaus, d’opressors i d’oprimits, d’antagonismes eterns, hem de dir, sense vergonya, que la història és una història de lluita eterna i canviant de classes en la que el control del règim i de les hegemonies sempre ha estat negat als mateixos. Marx mateix va dir un cop “jo no sóc marxista” i “cal dubtar de tot” reflectint la necessitat de no fossilitzar un diagnòstic de fa cent setanta anys, vàlid avui, però subjecte a canvis constants, presents i futurs. L’esquerra ha de ser i és molt més que els seus partits o polítics. En cap cas unes sigles o un líder polític s’han d’erigir com a salvadors o redemptors de causes o pàtries, com ha estat passant els darrers cent anys. L’esquerra ha de lluitar per garantir vides que valguin la pena ser viscudes. Vides en què sigui el treball el que crea riquesa, i no pas els diners. Vides en què sigui la intel·ligència i el talent intrínsec a tothom allò que triomfi, i no pas l’abús i la llei del més fort. Vides en què imperi que tothom ho tingui tot sense prendre res a ningú, en què importi més el com i el per què que l’on i el qui